Art, politització i acció pública

Resum

L’acció cultural pública ha donat lloc progressivament a dues concepcions divergents de l’art i de la cultura: l’una és universalista i es relaciona amb la innovació de la democratització; l’altra és diferencialista i relativista i advoca per una pluralitat no jerarquitzable de les formes artístiques. Què passa amb aquestes divergències en l’acció cultural pública i en la politizació de l’esfera artística? Una de les apories principals de la política cultural és la distància entre l’artista innovador i el públic en general, que es pot veure des de les dues vessants, la de la demanda (funció de democratització) i la de l’oferta (funció de suport a la creació). Aquesta distància ha estat objecte d’una defensa aristocratitzant i pessimista (la modernitat baudeleriana) o d’una racionalització politicoestètica (el principi d’avantguarda), però en ambdós casos planteja la qüestió de la divergència entre dinàmica de creació i dinàmica de consum. Aquesta distància posa de manifest una de les paradoxes constants de la identificació de la innovació amb l’emancipació socialment i políticament progressista: les classes altes són les que proporcionen el suport més ferm a la gosadia artística, mentre que el moviment artístic té com a base ideològica i política l’oposició a la dominació burgesa. La dualitat del valor de l’originalitat artística –heroisme aristocràtic de l’innovador contestatari o individualisme democràtic de l’artista expressiu– apunta a dos posicionaments divergents quant a la politització de l’art, que ofereixen dues respostes, actualment superposades a aquesta paradoxa.